1895 Poster for Amants-Comdie de M. Donnay at the Theatre de la Renaissance, Paris
© Alphonse Mucha Estate-Artists Rights Society (ARS), New York-ADAGP
L'origen del cartell es remunta al s. XIX. Aquest mitjà informatiu era conegut com pamflet o ban d'ordenança que es col·locaven en les parets de les places públiques per ser vistos pel poble i d'aquesta manera ser advertits de les noves obligacions o impostos o per anunciar algun espectacle que podrien presenciar.
Amb el pas del temps es va anar reconeixent com un atractiu visual de gran força emotiva capaç de fer que les persones responguessin al seu missatge. Per aquesta raó, ha passat a ocupar en els mitjans de comunicació un lloc important.
El 1866 Jules Cheret va començar a produir a París cartells litogràfics en color amb la seva pròpia premsa. A França s'havia conservat la tradició de la litografia utilitzada en la il·lustració dels llibres, així que des d'un punt de vista tècnic, es pot traçar l'evolució del cartell a través de la pàgina impresa. Els cartells de Cheret apuntaven ja al disseny nou i sobri que serà característica essencial del cartell. Es veuen composicions que consten només de formes planes. Però Cheret, basant-se en la tradicional pintura europea, va trobar un nou lloc per a la seva obra: el carrer i va posar el seu saber de dibuixant al servei del llenguatge popular del seu temps.
Les composicions adquireixen un caràcter dinàmic, utilitzaven efectes que accentuaven les inscripcions corbades que formaven part del disseny. El cridaner ús del negre i l'entrellaçament de les formes llises comportava un trencament amb la interpretació tradicional dels cossos sòlids i l'hàbit de crear una il·lusió de relleu, ruptura que Toulouse-Lautrec i Bonard portarien més lluny encara.
Per la seva influència, els artistes joves van comprendre que el cartell anava a crear unllenguatge visual que permetria expressar idees d'una manera senzilla i directa. Els seus cartells són un comentari decoratiu de la vida que es desenvolupava als carrers on van aparèixer aquests. En aquest sentit, Toulouse-Lautrec va utilitzar el seu estil per a descriure les vides interiors dels habitants d'aquests carrers. L'element caricaturesc, irònic i satíric, les formes senzilles i llises, la línia decorativa, eren articles que usava. Els dissenys de Lautrec allunyen al cartell de les il·lustracions dels llibres i de la pintura tradicional del cavallet. Un altre artista dels cartells van contribuir al desplaçament des del naturalisme cap al periodisme narratiu i descriptiu, va ser Steinlein. Alguns impliquen un comentari social directe.
L’Art Nouveau va ser l'estil més característic del canvi del segle XX, que va formar part del disseny de cartells pel que fa a estil, va donar un valor decoratiu i ornamental a les configuracions lineals que sovint derivaven de formes orgàniques. Anava unit a la idea de nou.
A Alemanya el seu desenvolupament es va deure a l'entusiasme de grups de dissenyadors i escriptors responsables de la revista Die Jugend la intenció de la novetat era integrar a l'art amb la societat. La característica específica en el disseny de cartells era la fantasia, que normalment adoptava expressions orgàniques i estava estretament relacionada amb la il·lustració. A part de Die Jugend va aparèixer una altra revista, que es deia Simplicissimus que era més satírica i més variada, ja que abundaven les caricatures i els escàndols. Els cartells que va fer Heine són enginyosos. Leo Putz va crear dissenys que probablement atreien al públic pel seu component eròtic.
Les obres dels vienesos van ser recopilades en una sèrie anomenada Veure Sacrum, els diversos números presenten obres de Klimt, Moser, Roller i molts altres. És corrent en ells un ordre i equilibri característics que els distingeix de la simetria que presenta en general l'Art Noveau, molt relacionades amb els dissenys de Mackintosh. Una de les mostres més típiques de l'Art Nouveau és la sorprenent tasca característica d'Alphonse Mucha, amb l'estil de decoració bizantí, llavors de moda. Els seus cartells més coneguts estan relacionats amb Sarah Bernhardt. La seva afició per les roques i les joies exòtiques va trobar en la personalitat de l'actriu una realitat viva.
Als EUA el disseny de cartell modernista està representat per l'obra de Will Bradley. Va realitzar diversos dissenys per Deixa Vu.
Un pòster o cartell és un material gràfic que transmet un missatge. Està integrat en una unitat estètica formada per imatges que causen impacte i per textos breus. Ha estat definit per alguns estudiosos com un crit a la paret, que atrapa l'atenció i obliga a percebre un missatge. També pot definir-se com un murmuri que, lligat fortament a les motivacions i interessos de l'individu, penetra en la seva consciència i l'indueix a adoptar la conducta suggerida pel missatge. O almenys això intenta.
El paper que exerceix l'affiche dins de la societat és el de comunicar. Per aconseguir que el missatge sigui eficaç, el dissenyador ha de tenir en compte una sèrie de pautes: què és el que es vol comunicar, de quina manera, quin és el públic receptor i en quin context es va a transmetre el missatge.
D'acord a les respostes de les pautes anteriors, el dissenyador decideix la forma, el tema, les proporcions i el codi adequat per a la implementació del missatge. En la mesura que el dissenyador conegui les preferències del públic, podrà arribar a atreure i retenir la seva atenció. La imatge és capaç de cridar l'atenció i retenir-la, però no necessàriament d'acord a l'estil preferit pel públic, sinó l'adient per al missatge en qüestió.
Atreure, retenir i comunicar són els tres pilars. El dissenyador ha d'integrar l'estètica amb tots els components del missatge, fent així que el mateix actuï com a reforç del contingut i no una manera de distracció. Tenint en compte el propòsit del missatge que un vol transmetre, es divideix en tres àrees fonamentals: disseny per a informació, disseny per persuasió i disseny per a educació.
El disseny d'informació requereix d'habilitat per a processar, organitzar i presentar informació en forma verbal i no verbal. Coneixement sobre problemes com la llegibilitat de lletres, paraules, frases, paràgrafs i text corregut. I coneixements sobre l'eficàcia comunicacional de les imatges i de la relació entre forma, text i contingut. Podem citar com a exemple cartells que promocionen un esdeveniment, on el que preval és la informació sobre el tema, lloc, data, etc.
El disseny persuasiu és el disseny de comunicació destinat a influir sobre la conducta i reacció del públic, i inclou tres àrees fonamentals: publicitat (comercial i no comercial), propaganda (política o ideològica) i comunicació d'interès social (salut, higiene, seguretat, prevenció, etc.).
En el camp de la publicitat comercial, el dissenyador gràfic contribueix a la comercialització de productes i serveis de consum. El treball en gran escala en aquest camp, està recolzat per la investigació de mercat. El disseny de productes és efímer i ha de provar immediatament la seva eficàcia. En la majoria dels casos d'aquesta àrea, el dissenyador ha de treballar amb missatges d'alt impacte visual, amb poc text, tot i que la importància relativa imatge-text varia d'any a any i de producte a producte.
La publicitat no comercial abasta la promoció d'actes i esdeveniments culturals gratuïts, no polítics o ideològics, la promoció de serveis de la mateixa índole i de parcs o atraccions naturals sense fins de lucre. En general aquestes comunicacions són finançades per governs o organitzacions no governamentals (ONG) amb l'objectiu de contribuir al benestar social. La intenció de persuadir el públic a fer ús de les possibilitats ofertes és present, però de manera molt diferent al llenguatge de la publicitat comercial. En general la publicitat no comercial tendeix a fer-ne us d’un llenguatge més directe i, en general, no apel·la a profundes motivacions estudiades en psicologia o sociologia, utilitzades en la comercialització de productes i serveis de consum; sinó que es basa fonamentalment en la informació.
La propaganda política o ideològica, per sobre d'informar, intenta convèncer i reforçar o modificar l'opinió pública.
Educar no és reductible a informar i, si bé, inclou elements persuasius, no és tampoc reductible a això. En educació, la participació activa de l'usuari del disseny és indispensable. No així en informació.
El disseny per persuasió persegueix la modificació de conducta del receptor, però si bé el disseny educatiu també persegueix modificacions de conducta, les mateixes són de caràcter diferent, en el qual l'individu és motivat a pensar, jutjar i desenvolupar-se, i no a adoptar decisions preconcebudes. En síntesi, l'objectiu del missatge persuasiu és el de dirigir, mentre que l'educatiu és el de contribuir al desenvolupament. Aquest concepte de considerar al receptor com un personatge actiu en el procés de la comunicació, posa en una nova perspectiva al terme receptor, popularitzat per la vella teoria de la comunicació, la qual connotava cert grau de passivitat en la definició del mateix terme. La recepció de missatges mai és passiva, sempre inclou elements d'activitat que contribueixen a la construcció i enteniment del contingut de missatges rebuts.
El disseny per seguretat pública i industrial o prevenció d'accidents, requereix usualment missatges breus, d'alta potència visual, i constitueix un desafiament al talent professional, ja que la força persuasiva de tota peça de disseny perd efecte amb el temps i fa necessari pensar més en termes de sistemes que en termes de peces individuals, si és que el dissenyador intenta seriosament contribuir a la solució de problemes.
Bibliografia
Els cartells. La seva història i el seu llenguatge. John Barnicoat. Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 2000.
Plakate - Posters. Dieter Urban. Novum Press. Ed. Bruckmann, Alemanya, 1997.
Graphic Agitation. Liz Mc Quiston. Ed. Phaidon, Anglaterra, 1993.
Novel·la Cieslewicz. Master of graphic design. Thames and Huston. Anglaterra, 1993.
L'engagement politique social. Chaumont 11è Festival d'affiches. França, 2000
