El 13 d'octubre de 1909 va ser afusellat Francesc Ferrer i Guàrdia al castell de Montjuïc, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona, ocorreguts al juliol del mateix any.
Començava el segle XX. Catalunya era ja una societat moderna i industrial de burgesos i proletaris. Les fàbriques de vapor esdevenien ja obsoletes i tramvies i cotxes s’ensenyorien de les ciutats. Era un país modern i elèctric molt diferent als territoris de la resta de l’Estat, i buscava legitimitat en el passat de la seva història i en projectes futurs de llibertat. I tot es donava amb el soroll de fons d’un nou llenguatge estètic: el modernisme. Tanmateix aquesta societat efervescent convivia amb la cavorca: una monarquia falcada pel règim de la restauració. Una democràcia formal però no real, corrompuda fins al moll. El tedi d’un règim corrupte ofegava amb violència qualsevol brot de llibertat. L’Església, sense fissures, estava al costat del règim tot treballant per mantenir a ratlla els obrers i justificar els privilegis dels poderosos. Tanmateix, com sempre, la societat catalana bullia. D’ençà del fracàs de la I República que els republicans i els sindicalistes maldaven per donar llibertats a Catalunya i aconseguir majors cotes de justícia social. En la batalla ideològica contra la reacció l’educació era important. Res tenia futur si anava acompanyat de la ignorància. Els dirigents populars ho tenien molt clar i tant catalanistes i republicans com llibertaris s’esforçaven en crear xarxes socials a partir de moviments educatius, de cooperació i de lleure. Arreu del país sorgien casinos, ateneus, cooperatives, corals que educaven els treballadors i el poble, i aviat van sorgir moviments que tenien l’esperança d’educar en la llibertat des de la més tendra infància, des de l’escola primària. En aquells moments l’escolarització universal estava lluny, res impedia, per tant portar la iniciativa i començar a transformar el país i el món a partir de la formació i instrucció dels infants. Aquesta praxis estratègica va ser entesa des de posicions tant distants com les de Flos i Calcat i el seu col·legi Sant Jordi i Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Al capdavall aspiraven al mateix: formar persones lliures i amb criteri.
L'Escola Moderna, impulsada per Francesc Ferrer i Guàrdia, volia experimentar una pedagogia laica, militant i llibertària de concepció que aspirava a utilitzar l’educació com a eina transformadora de la societat. Que l'Escola Moderna va suposar un perill pel sistema és una evidència; la burgesia barcelonina i els capellans van enviar Ferrer i Guàrdia davant l'escamot d'execució a la primera oportunitat.
Francesc Ferrer va ser una persona compromesa. Des del 1873 és va vincular al republicanisme, l’internacionalisme i la francmaçoneria. Va viatjar, va estar exiliat i va conèixer molta gent. A finals de segle va aproximar-se decididament a les idees llibertàries. El 1898 va contactar amb Ovide Décroly i va seguir amb interès les aportacions de Pestalozzi i F. Fröbel. Cada vegada estava més interessat per l’educació i va començar a dissenyar un somni: una escola transformadora. Una escola que es fonamentés en la racionalitat i en la ciència per formar homes i dones lliures.
El 1901 va rebre una herència d’una de les seves admiradores, Ernestine Meunié: un milió de francs que li havien de permetre assajar la revolució pedagògica. L’Escola Moderna va començar a rutllar al carrer de Bailèn 56 de Barcelona. El 1904 l’Escola Moderna comptava amb 114 alumnes i la seva influència esdevenia imparable tot i el rebuig de la burgesia i també de l’església que ensumava un perillós competidor contra el monopoli que els religiosos gairebé exercien en educació.
El 1906 el virus de l’Escola Moderna esdevenia pandèmia, atès que 34 centres amb més de 1.000 alumnes estaven sota la influència directa o indirecta de Ferrer. A tot això va arribar el primer ensurt en aquell mateix any. Mateu Morral un bibliotecari de l’Escola Moderna va atemptar contra Alfons XIII. Ferrer va ser acusat de còmplice i va ser empresonat, sense judici, durant un any. L’Escola Moderna va ser clausurada. Ferrer va ser absolt però l’Escola Moderna va restar tancada, llavors va marxar a l’estranger on va poder publicitar el seu projecte i les seves idees. En pocs mesos Ferrer esdevingué un referent internacional: un combatent de la racionalitat contra l’obscurantisme i la clericalla. Tanmateix les seves idees ja havien fet forat. El 1907 es va fundar l’Associació de mestres laics racionalistes. I tot això passava mentre Barcelona bullia. El mateix 1907 es va fundar la Solidaritat Obrera un nou i original moviment sindical generat per heterodoxes de l’anarquisme i del socialisme. Ferrer, sense dubtar-ho els va ajudar econòmicament.
El juliol del 1909 Barcelona esclatava. La bàrbara i injusta guerra del Marroc consumia el bo i millor del jovent. Els reservistes catalans van ser mobilitzats. Una revolta espontània, antimilitarista i acèfala es va apoderar de Barcelona: va ser l’anomenada “Setmana Tràgica”. Desenes d’esglésies van cremar. L’exèrcit va intervenir i va esclafar la revolta.
Sectors de l’església i de la burgesia barcelonina van aprofitar l’ocasió i van assenyalar Ferrer com a instigador. Va ser detingut i sotmès a un judici militar sumaríssim que el va condemnar a mort. De res van servir les campanyes internacionals de suport a Ferrer, va ser afusellat al Castell de Montjuïc el 13 d’octubre de 1909.
Les escoles laiques de Barcelona, mes d’un centenar, van ser tancades i va començar la persecució contra els mestres racionalistes. Tanmateix la flama de l’Escola Moderna continua viva… (Francesc Xavier Hernàndez Cardona, Departament de Didàctica de les Ciències Socials. UB).
Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer el 14 de gener de 1859 a Alella, Maresme (Catalunya). Els seus pares, Jaume Ferrer i Maria Àngels Guàrdia, eren pagesos benestants, propietaris del mas Boter (Coma Clara). De família molt catòlica i monàrquica, Francesc i el seu germà Josep reaccionaren com a anticlericals i més endavant Francesc va ingressar en la lògia maçònica Veritat de Barcelona. Quan tenia 14 anys, la seva família el va enviar a treballar a Barcelona, on entrà com a aprenent en un comerç de farines al districte de Sant Martí de Provençals. L'amo del negoci el va inscriure a classes nocturnes i el va iniciar als ideals republicans. De formació autodidacta, va estudiar a fons la doctrina de Francesc Pi i Margall i les tesis internacionalistes.
El 1883 entrà a treballar com a revisor en la línia de ferrocarril Barcelona-Cervere, i ho aprofità per exercir d'enllaç amb Ruiz Zorrilla, del Partit Republicà Progressista, del qual es féu militant. Va abonar, el 1886, el pronunciament militar del general Villacampa, partidari de Ruiz Zorrilla, la finalitat del qual era proclamar la República. Amb tot, després de fracassar, hagué d'exiliar-se a París, acompanyat de Teresa Sanmartí, amb qui va tenir tres fills. Va subsistir a la capital francesa fent classes d'espanyol mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla. Fins a la dècada de 1890 va continuar sent republicà, però a partir de llavors començà un viratge cap a l'anarquisme. Va participar el 1892 en el Congrés Universal de Lliurepensament organitzat a Madrid (també conegut com a Congrés Lliurepensador Madrid de 1892) per la Federació Internacional de Lliurepensament (amb seu a Brussel·les).
El 1893 se separà de Teresina, la qual, en desacord per la custòdia de les seves dues filles grans, l'intentà matar el 12 de juny de 1894. Malgrat el fracàs d'aquest crim passional, Ferrer no va posar denúncia. Del 1895 al 1898 continuà impartint classes al Liceu L'Espagnol Practique. El 1899 es casà amb Leopoldine Bonnard, mestra lliurepensadora, amb la qual va recórrer Europa. Va aprofitar aquest temps per elaborar els conceptes educatius anarquistes que després aplicaria a Espanya en els seus projectes, i va conèixer un grup d'anarquistes i anarcosindicalistes (Jean Grave, Jean Jaurès, Federico Urales o Anselmo Lorenzo), que l'influïren decisivament en el seu pensament. Una quantiosa herència (un milió de francs) d'una antiga alumna –Ernestina Meunier– va fer possible que pogués dur a terme el seu projecte a la ciutat de Barcelona, on inaugurà a l'agost de 1901 l'Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia llibertària, que li va implicar l'enemistat amb els sectors conservadors i amb l'Església Catòlica, que veien en aquestes escoles laiques una amenaça als seus interessos. Hi treballà, entre altres, la que fou companya sentimental seva entre 1901 i 1904, la pedagoga francesa Clémence Jacquinet. L'Escola Moderna promoguda per Ferrer funcionà intermitentment a Barcelona des de 1901 fins a 1909, període en el qual es clausurà repetides vegades i sofrí la persecució dels sectors polítics i religiosos més conservadors de la ciutat. Va tenir escolaritzats més d'un centenar de nens d'ambdós sexes, que practicaven així la coeducació, una cosa inèdita en aquells temps, que es completava amb la publicació d'un butlletí, xerrades recitals, teatre i la direcció de la Universitat Popular per als adults. A les seves aules no s'impartien ensenyaments religiosos però sí científics i humanistes, es fomentava la no-competitivitat, el pensament lliure i individual (és a dir, no condicionat), l'excursionisme al camp i el desenvolupament integral de l'infant. Durant tot el primer terç del segle XX, desenes d'escoles, ateneus llibertaris i universitats populars seguirien els plantejaments ferrerians de l'Escola Moderna. Va tenir contactes amb l'esperantisme i deixeble seu va ser, per exemple, Paul Berthelot.
Més info:
http://www.ferrerguardia.org/
http://crai.ub.edu/ca/coneix-el-crai/biblioteques/biblioteca-pavello-republica/ferrer_guardia
