Mark Twain al laboratori del físic Nikola Tesla, 1894.
© reddit.com / epicnesshunter
El sentit de la vista de vegades és el més efímer malgrat ser el que més evidencia l'experiència, si be un cop transcorregut el temps, les imatges per si soles sense els records dels altres sentits, poden arribar a ser res més que imatges planes fixades en qualsevol suport que no diuen res més que fets sense olor, ni color, ni sensacions.
Estem tant afusellats diàriament per tot tipus d'imatges que ens hem tornat insensibles. No hi ha èpica. No hi ha herois, No hi ha memòria ni consol.
Si algú treu una pistola davant nostre i dispara a algú a tres metres, no hi ha dubte! En dos segons, tothom amb el mòbil a la mà haurà enregistrat el fet i en cinc segons la imatge hi serà a la xarxa. Però algú aturarà al que dispara? Deixem-ho com a pregunta oberta i que cadascú es respongui.
Tant important és la gramàtica parda com la gràfica gramàtica parda. Som una societat on s’ha canviat la paraula per la imatge. No hi ha valor en la paraula sense imatge. On tot, bo i dolent, ha de ser espectacle.
Buides les paraules de contingut que ens queda? Una imatge que no podem descriure?
Unes cares que clamen no se sap què amb ulls que demanden a crits allò que no està escrit?
Sòcrates deia que no es pot cercar allò que no es coneix si ni tan sols se n’ha sentit a parlar.
Que la història la fan els valents, potser si. Que l’escriuen el covards?... avui dia podríem dir fins i tot els illetrats. Que pots introduir, argumentar i concloure en 140 caràcters? No gaire més que fer la pregunta que ja en comporta 60 amb espais, resten 80 per argumentar i concloure (60 de pregunta, 67 d’argumentació i 36 de conclusió). Aquest petit exercici m’ha comportat 136 sense i 165 amb espais.
De que els sentits enganyen hi ha bibliografia de sobres. Que sense els sentits la nostra comprensió del món és minsa, també és prou documentat.
Però som el que som i disposem de les eines que disposem. Dependrà de l’ús donat que en traurem més profit o encert.
Per això us proposo fer un tast, fer poiètica de l’individu, entesa com la va definir Plató a El banquet, poiesis com «la causa que converteix qualsevol cosa que considerem del no-ser a ser». Pet tan un procés creatiu. Una forma de coneixement lúdica donat que l'expressió no exclou pas el joc.
Aquí teniu l'accés a imatges del segle XIX i XX potser algunes us despertaran els records, altres us remenaran els sentits i d’altres us produiran de nou emocions. Així ho desitjo.
