ALBERT AGUILÀ MASIP

ALBERT AGUILÀ MASIP, baríton català, mundialment conegut en el món artístic amb el seu propi nom de Alberto Aguilà, va néixer a Barcelona el dia 14 d'abril de l'any 1924, i va morir a Caracas (Veneçuela) el dia 7 de juliol de 1966. 

La seva vida artística pot considerar-se breu i, alhora, intensa. Va començar a cantar quan encara era un nen a la Companyia Infantil de Mariano Madrid. Se li va tenir llavors com una gran promesa i el temps es va encarregar de confirmar-ho. 

Posseïa tot el necessari per triomfar: una veu bella i flexible, elegant fraseig i excel·lent sistema respiratori. Com a actor, era sempre convincent per la seva figura simpàtica i el seu saber estar en escena.

Malgrat actuar amb molt èxit, tant a Madrid com Barcelona i altres capitals, aviat va sentir la crida de l'Amèrica hispana, on tant d'arrelament té la nostra sarsuela.

En poc temps es va convertir en un dels cantants predilectes d'aquells públics, al costat de Maria Francisca Caballer i Tomás Álvarez, grans figures del gènere. 

Enamorat de la sarsuela, a ella es va dedicar amb un entusiasme apassionat fins a ser considerat com un dels seus millors intèrprets. 

Res menys que set gires va arribar a realitzar a Hispanoamèrica amb diferents formacions, i el seu nom sempre en el cap del cartell. 

Durant aquestes brillants temporades, que van ser de 1950 a 1963, va actuar a Veneçuela, Puerto Rico, Colòmbia, Costa Rica, Argentina, Perú, Uruguai, Santo Domingo i Cuba, on va romandre tres mesos al Teatre Martí de l'Havana. Els seus triomfs van ser constants. 

A Caracas va cantar amb la tiple Maria Francisca Caballer i el baix Carlos Morris una MARINA durant molt temps recordada. 

El mateix va passar amb l'òpera de Penella EL GATO MONTÉS, al Teatre Avinguda de Buenos Aires.

La millor prova del molt prestigi assolit per aquelles terres és que només acabar un viatge era contractat per al següent. Però cada vegada que tornava a Espanya la seva gran activitat no li permetia descansar. 

En un d'aquests intermedis va fer una gira pel Marroc, Algèria i les més importants ciutats del nord d'Àfrica. En altres ocasions va cantar a Madrid i Barcelona, ciutats per les que sentia especial predilecció, encara que en elles no prodigués massa. 

El 1965 va prestar la seva veu a l'actor Chistopher Plummer, en el seu paper de "Capità Von Trapp", per a la versió espanyola de la pel·lícula SONRISAS Y LÁGRIMAS. 

Per a la interpretació d'aquesta banda sonora va participar Teresa Maria, Lita Torelló, Alberto Aguilá, Luís Olivares i el cor Sant Jordi. 

01 A. Preludio y el sonido de la música (Teresa María)

02 A. Overtura y preludio (Orq y coros)

03 A. Himno de la mañana y aleluya (Coros)

04 A. Tengo confianza en mi (Teresa María)

05 A. Cumpliré diecisiete años (Lita Torrelló y Luís Olivares)

06 A. Mis cosas favoritas (Teresa María)

01 B. El cabrero solitario (Teresa María y Coro Sant Jordi)

02 B. El sonido de la música ( Lita Torrelló, Coro Saint Jordy y Alberto Aguilá)

03 B. Do re mi (Teresa María y Coro Sant Jordi)

04 B. Algo bueno (Teresa María y Alberto Aguilá)

05 B. Marcha nupcial y María (Organo, orq. y Coros)

06 B. Edelweiss (Teresa María, Alberto Aguilá y Coro Sant Jordi)

07 B. Adios (Coro Sant Jordi)

08 B. Final (Sube Montañas) (Coros)

Les cançons "Maria" i "Puja muntanyes" interpretada per les monges i la mare abadessa no van ser doblades per aquesta banda sonora. En l'edició del 40th aniversari van sortir aquelles dues cançons però en espanyol llatí amb la resta de la pel·lícula amb doblatge ibèric.

Al juny de 1966 va disposar el seu vuitè viatge a Hispanoamèrica per iniciar la temporada al Teatre Nacional de Caracas.

Als pocs dies de l'arribada va fer la seva presentació amb LUISA FERNANDA. Va ser el diumenge 19 de juny. Ben aliè estava al trepitjar l'escena que aquella havia de ser la seva última representació. Aquesta obra es comptava entre els seves preferides, i amb ella havia obtingut ressonants èxits. Les molèsties que venia sentint en els dies anteriors es van convertir en aguts dolors a poc d'iniciada la funció. Amb un poderós esforç de voluntat va cantar la seva part magníficament, havent de repetir la romança "Lluiti la fe pel triomf" i "Els vareadores" entre clamorosos aplaudiments. Van ser els últims que va escoltar. En finalitzar l'obra no va poder romandre més temps en peus i va caure en braços dels seus companys. 

Internat a la clínica del doctor Ocaña li va ser diagnosticada una peritonitis aguda. Al llarg d'una setmana va patir tres operacions quirúrgiques practicades pels doctors Ocaña, Vaquer i Coronil, que van manifestar que l'estat postoperatori del pacient era summament greu. 

L'ombrívol pronòstic es va mantenir encara durant uns dies fins que, a la nit del 7 de juliol de 1966, va morir. Comptava quaranta-dos anys d'edat i encara es podia esperar molt del seu art. Les restes mortals del gran baríton van ser traslladats a Barcelona i avui reposen al cementiri de Les Corts. 

Enregistraments completes: La verbena de la Paloma. Ed.: Regal (1954)  La leyenda del beso. Ed.: Montilla (1958)

Fragments i seleccions: “Alberto Aguilá canta romanzas de zarzuela”: La del soto del parral, La leyenda del beso, La canción del olvido, La parranda, Luisa Fernanda, María Manuela, Maravilla, Los gavilanes. Ed.: Kubaney (1963)