Tots els que em coneixen saben prou be que crec que res és el que sembla i el que ho és, no ho sembla. Que som el que pensem, que som el que somiem, en definitiva, que som el que recordem.
I és en aquesta societat cada cop més amnèsica i d'internaufrags que cal un retorn urgent a la coneguda "Gramàtica Parda", a tornar a dir les coses pel seu nom. Ras i curt. Sense complexes, tornant a omplir de continguts els mots.
Pertanyo a una generació que ens varem creure que si volíem un món millor ens l'havíem de construir: ho varem fer.
Que per poder exercir la llibertat de pensament havíem de saber molt be el que es deia, com es deia, on es deia i a qui es deia: ho varem fer.
Varem haver d'adaptar-nos de la corrent de 125 watts amb transformador i els dos canals de TV en blanc i negre a les comunicacions inalàmbriques i a la xarxa: ho varem fer.
Fins i tot, quan esclatà aquesta beneïda/maleïda crisi ens varen dir que ens havíem de reinventar, de reconstruir quelcom del que ni havíem arribat a gaudir: ho varem fer.
Però arribats aquí, si ens mirem als ulls, els uns als altres, tot fent un cafè i parant l'orella, ens adonem de que el nostre llenguatge diari, el nostre humor, les nostres dites i referents es van esvaint en la nebulosa d'alguns que encara recorden. Cada cop som menys i no ens podem permetre el luxe de perdre en va ni una memòria més.
Varem créixer i construir aquest present durant una època on tot estava prohibit (fins i tot el prohibit prohibir), tot estava per fer, tot estava per dir, o no? com definiríem la transició en la nostra memòria?
D'una banda el silenci i l'aïllament més profund, de l'altre el despertar dels sentits i la consciència.
I és a través d'aquests sentits que volem tornar a copsar que ens va fer ser com som. Com varem processar cadascun de nosaltres el context viscut. Recordar fets, històries i vivències compartides que esdevenen en un bagatge cultural comú.
I és per això que la nostra arqueologia dels sentits començarà amb la oïda per què quan tanco els ulls... no tan sols sento música.
Sento la ràdio, la nostra ràdio.
Vull convidar-vos a donar una passejada per la nostra memòria radiofònica col·lectiva.
La meva Gramàtica parda s'erigeix en paladí d'una èpica oblidada. D'unes veus eixordades, esmorteïdes pel pas del temps i la despietada selecció mnemotècnica de supervivència als records.
I vull començar aquest registre arqueològic de les ones amb tres peces clau de la meva experiència vital. Gràcies per la vostra atenció, per avui, "tanquem la paradeta"
'La Bisagra', el éxito del señor Casamajor y Javier Sardà
Una revista radiofónica que invitaba a la reflexión y el debate.
El Sacapuntas
en Radio Juventud de Barcelona, a través de su emisora en F.M RJ 2 22-11-1981
en Radio Juventud de Barcelona, a través de su emisora en F.M RJ 2 22-11-1981
Des de aquí us convidem a participar de la recerca a les ones i a seguir-nos també a Facebook:
Sí. Recordo aquella època de color sèpia i pudor de llufa, on el cartellet de "Prohibida la palabra soez y escupir en el suelo" era la màxima expressió del politicament correcte.Me'n vaig sortir, però ara intento desempellegar-me d'aquesta cosa estranya que han malparit i que en diuen "crisi". Fer riure o somriure és la meva aportació per la causa. Felicitats pel blog! Benvingut a la barricada!
ResponEliminaGràcies, el nostre horitzó és ple de llambordes.
ResponElimina