ALBERT AGUILÀ MASIP

ALBERT AGUILÀ MASIP, baríton català, mundialment conegut en el món artístic amb el seu propi nom de Alberto Aguilà, va néixer a Barcelona el dia 14 d'abril de l'any 1924, i va morir a Caracas (Veneçuela) el dia 7 de juliol de 1966. 

La seva vida artística pot considerar-se breu i, alhora, intensa. Va començar a cantar quan encara era un nen a la Companyia Infantil de Mariano Madrid. Se li va tenir llavors com una gran promesa i el temps es va encarregar de confirmar-ho. 

Posseïa tot el necessari per triomfar: una veu bella i flexible, elegant fraseig i excel·lent sistema respiratori. Com a actor, era sempre convincent per la seva figura simpàtica i el seu saber estar en escena.

Malgrat actuar amb molt èxit, tant a Madrid com Barcelona i altres capitals, aviat va sentir la crida de l'Amèrica hispana, on tant d'arrelament té la nostra sarsuela.

En poc temps es va convertir en un dels cantants predilectes d'aquells públics, al costat de Maria Francisca Caballer i Tomás Álvarez, grans figures del gènere. 

Enamorat de la sarsuela, a ella es va dedicar amb un entusiasme apassionat fins a ser considerat com un dels seus millors intèrprets. 

Res menys que set gires va arribar a realitzar a Hispanoamèrica amb diferents formacions, i el seu nom sempre en el cap del cartell. 

Durant aquestes brillants temporades, que van ser de 1950 a 1963, va actuar a Veneçuela, Puerto Rico, Colòmbia, Costa Rica, Argentina, Perú, Uruguai, Santo Domingo i Cuba, on va romandre tres mesos al Teatre Martí de l'Havana. Els seus triomfs van ser constants. 

A Caracas va cantar amb la tiple Maria Francisca Caballer i el baix Carlos Morris una MARINA durant molt temps recordada. 

El mateix va passar amb l'òpera de Penella EL GATO MONTÉS, al Teatre Avinguda de Buenos Aires.

La millor prova del molt prestigi assolit per aquelles terres és que només acabar un viatge era contractat per al següent. Però cada vegada que tornava a Espanya la seva gran activitat no li permetia descansar. 

En un d'aquests intermedis va fer una gira pel Marroc, Algèria i les més importants ciutats del nord d'Àfrica. En altres ocasions va cantar a Madrid i Barcelona, ciutats per les que sentia especial predilecció, encara que en elles no prodigués massa. 

El 1965 va prestar la seva veu a l'actor Chistopher Plummer, en el seu paper de "Capità Von Trapp", per a la versió espanyola de la pel·lícula SONRISAS Y LÁGRIMAS. 

Per a la interpretació d'aquesta banda sonora va participar Teresa Maria, Lita Torelló, Alberto Aguilá, Luís Olivares i el cor Sant Jordi. 

01 A. Preludio y el sonido de la música (Teresa María)

02 A. Overtura y preludio (Orq y coros)

03 A. Himno de la mañana y aleluya (Coros)

04 A. Tengo confianza en mi (Teresa María)

05 A. Cumpliré diecisiete años (Lita Torrelló y Luís Olivares)

06 A. Mis cosas favoritas (Teresa María)

01 B. El cabrero solitario (Teresa María y Coro Sant Jordi)

02 B. El sonido de la música ( Lita Torrelló, Coro Saint Jordy y Alberto Aguilá)

03 B. Do re mi (Teresa María y Coro Sant Jordi)

04 B. Algo bueno (Teresa María y Alberto Aguilá)

05 B. Marcha nupcial y María (Organo, orq. y Coros)

06 B. Edelweiss (Teresa María, Alberto Aguilá y Coro Sant Jordi)

07 B. Adios (Coro Sant Jordi)

08 B. Final (Sube Montañas) (Coros)

Les cançons "Maria" i "Puja muntanyes" interpretada per les monges i la mare abadessa no van ser doblades per aquesta banda sonora. En l'edició del 40th aniversari van sortir aquelles dues cançons però en espanyol llatí amb la resta de la pel·lícula amb doblatge ibèric.

Al juny de 1966 va disposar el seu vuitè viatge a Hispanoamèrica per iniciar la temporada al Teatre Nacional de Caracas.

Als pocs dies de l'arribada va fer la seva presentació amb LUISA FERNANDA. Va ser el diumenge 19 de juny. Ben aliè estava al trepitjar l'escena que aquella havia de ser la seva última representació. Aquesta obra es comptava entre els seves preferides, i amb ella havia obtingut ressonants èxits. Les molèsties que venia sentint en els dies anteriors es van convertir en aguts dolors a poc d'iniciada la funció. Amb un poderós esforç de voluntat va cantar la seva part magníficament, havent de repetir la romança "Lluiti la fe pel triomf" i "Els vareadores" entre clamorosos aplaudiments. Van ser els últims que va escoltar. En finalitzar l'obra no va poder romandre més temps en peus i va caure en braços dels seus companys. 

Internat a la clínica del doctor Ocaña li va ser diagnosticada una peritonitis aguda. Al llarg d'una setmana va patir tres operacions quirúrgiques practicades pels doctors Ocaña, Vaquer i Coronil, que van manifestar que l'estat postoperatori del pacient era summament greu. 

L'ombrívol pronòstic es va mantenir encara durant uns dies fins que, a la nit del 7 de juliol de 1966, va morir. Comptava quaranta-dos anys d'edat i encara es podia esperar molt del seu art. Les restes mortals del gran baríton van ser traslladats a Barcelona i avui reposen al cementiri de Les Corts. 

Enregistraments completes: La verbena de la Paloma. Ed.: Regal (1954)  La leyenda del beso. Ed.: Montilla (1958)

Fragments i seleccions: “Alberto Aguilá canta romanzas de zarzuela”: La del soto del parral, La leyenda del beso, La canción del olvido, La parranda, Luisa Fernanda, María Manuela, Maravilla, Los gavilanes. Ed.: Kubaney (1963)

ARQUEOLOGIA DE LA FILOSOFIA DOMÈSTICA

El meu assecador de cabell de viatge (petit i negre) és adquirit l'any 81 al carrer Sepúlveda i no tan sols encara funciona si no que gairebé esdevindrà part de la meva herència. On ha anat a parar aquell sentit comú alhora d'organitzar les intendències de cada casa. És clar que primer hauríem potser d'esbrinar quin tipus de llars tenim, si les tenim i com fer-les ecològiques i sostenibles.

Tenim massa memòria viva com per caure en la ignorància de l'oblit.

A finals dels anys cinquanta van aparèixer els cupons "Ahorro del Hogar". En donaven a les botigues de barri i al petit i mitjà comerç, en quantitats proporcionals a la despesa feta. Aquests cupons s'enganxaven a una llibreta com la que apareix a la imatge. Posteriorment, a les botigues de l'empresa (la primera va ser la del carrer de Muntaner i la segona la del carrer de Sepúlveda) es podien adquirir articles que, pel que puc recordar, consistien principalment en parament de la llar, pagant part o tot l'import de la compra amb els cupons.

El funcionament del sistema s'explicava a la contraportada de la llibreta:

AVISO IMPORTANTE

En los establecimientos que obsequian a sus compradores con el CUPÓN AHORRO DEL HOGAR, por cada peseta de compra que usted realice, éstos le obsequiarán con un Cupón "P". La libreta consta de treinta y dos páginas y se tienen que pegar en cada una de ellas veinte cupones.

Para completar la libreta y poder proceder a su canje, ha de llevar 640 cupones corrientes "P", o su equivalencia en cupones de cinco o de diez. Cada cupón de cinco, equivale a cinco pequeños y cada cupón de diez equivale a diez.

Cada libreta llena tiene un valor de DIECIOCHO PESETAS y es canjeable por mercancías de nuestros establecimientos. Nuestros cupones son encarnados y llevan superpuestos les números en negro.

Todos los cupones llevan la inscripción de

CUPÓN AHORRO DEL HOGAR

EXÍJALO AL HACER SUS COMPRAS

Si per cada 640 pessetes de despesa et descomptaven 18, això vol dir que el descompte era d'un 2,8 %. No és gaire, però ja se sap que en temps de crisi tot ajuda, i aquells eren temps de crisi permanent.

Altres exemplars de llibreta  tenien marcat el número 36 a la portada. Pertanyen a una època més recent, en la que la botiga donava un cupó tipus "5" o "10" per cada cinc o deu pessetes de compra. La llibreta s'havia d'omplir amb 256 cupons "5" o la seva equivalència en cupons "10". Com el descompte per llibreta era de 36 pessetes, el percentatge, seguia sent el mateix. De fet, cadascuna d'aquestes llibretes equivalia a dues de les anteriors.

 

Els cupons "Ahorro del Hogar" van tenir una llarga vida però, el més de juliol de 1981, la "Compañía Española de Propaganda Comercial", que era la que gestionava els cupons, va decidir el tancament de l'empresa. El dia 14 d'agost de 1981 va ser l'últim dia de bescanvi de llibretes.

Extracte de: http://rogerfm.net/19_Ahorro/index.htm

Imatges: http://www.aculliber.com/v3/index.php?i=Documentos&id=1897

Els cupons tenien un valor de 1, 5 o 10,  eren de color vermell i blanc amb la figura d’un lleó i van coexistir amb d’altres modalitats de cupons 

(Trebol, Spar, etc). 

més info:

http://barcelofilia.blogspot.com.es/2011/09/cupons-el-ahorro-del-hogar-1959-1981.html

ESPAIS OBLIDATS: L'AVINGUDA DE LA LLUM

Barcelona, del carrer Pelai a Plaça Catalunya, 

Carrer Bergara sota terra Avinguda de la Llum 

avui dia Perfumeria Sephora ocupa una part de la seva superfície, 

la resta dorm a les Tenebres.

L'Avinguda de la Llum era una galeria comercial subterrània de Barcelona ubicada sota el carrer de Pelai, tocant a la Rambla, entre la plaça de Catalunya, el carrer de Balmes i el carrer de Bergara, al costat del vestíbul dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, oberta des del 1940 fins al 1990. Va ser la primera galeria comercial subterrània de Barcelona i d'Europa.

 

L'impulsor del projecte fou Jaume Sabaté Quixal i fou inaugurada el 28 de juliol de 1940 pel general Múgica en representació del capità general, amb un discurs patriòtic i l'entonació de la Marxa Reial. Més tard, el 30 d'octubre del mateix any, el capellà Joan Salvans, en nom del bisbe administrador de la Diòcesi, va beneir-ne les instal•lacions. Malgrat tot, el túnel ja existia des de 1929, ja que va ser construït com a part de l'estació de plaça de Catalunya dels FGC amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Va ser premiada per l'Ajuntament de Barcelona i va ser declarada atracció turística i forana al 1949. L'avinguda havia de formar part d'una ciutat subterrània que aniria des de la Rambla de Catalunya fins a la plaça d'Urquinaona, però a partir de la dècada de 1960 va començar el seu declivi i als setanta va quedar pràcticament abandonada pels usuaris i les autoritats. Durant bona part del dia va acabar sent el refugi de nombrosos rodamons. Les condicions higièniques eren molt precàries i el nombre de comerços actius va disminuir a més de la meitat, la majoria bars.

 L'any 1990 es va tancar definitivament. Els problemes tècnics i econòmics i el buit legal finalment van fer inviable el projecte de Ciutat Subterrània. Hi va haver dues propostes de remodelació: al 1950 i al 1984, en què es va proposar convertir l'avinguda en un centre artesanal semblant als que hi havia en altres ciutats europees, però no es van dur a terme. 

El projecte de reurbanització del que fins llavors es coneixia com a Triangle de la Vergonya - el solar que hi havia al carrer de Pelai, que havia de ser ocupat per un centre comercial (El Triangle)- va acabar forçant-ne la desaparició. Val a dir que aquest solar ja havia tingut diverses propostes d'urbanització des de feia anys. 

Part dels antics comerciants de l'avinguda encara segueixen actius, ja sigui en nous locals a la ciutat o en d'altres que ja tenien

MÉS INFO:
http://www.ub.edu/geocrit/sv-129.pdf

RES ÉS EL QUE SEMBLA

Mark Twain al laboratori del físic Nikola Tesla, 1894.

© reddit.com / epicnesshunter

El sentit de la vista de vegades és el més efímer malgrat ser el que més evidencia l'experiència, si be un cop transcorregut el temps, les imatges per si soles sense els records dels altres sentits, poden arribar a ser res més que imatges planes fixades en qualsevol suport que no diuen res més que fets sense olor, ni color, ni sensacions.

Estem tant afusellats diàriament per tot tipus d'imatges que ens hem tornat insensibles. No hi ha èpica. No hi ha herois, No hi ha memòria ni consol.

Si algú treu una pistola davant nostre i dispara a algú a tres metres, no hi ha dubte! En dos segons, tothom amb el mòbil a la mà haurà enregistrat el fet i en cinc segons la imatge hi serà a la xarxa. Però algú aturarà al que dispara? Deixem-ho com a pregunta oberta i que cadascú es respongui.

Tant important és la gramàtica parda com la gràfica gramàtica parda. Som una societat on s’ha canviat la paraula per la imatge. No hi ha valor en la paraula sense imatge. On tot, bo i dolent, ha de ser espectacle.

Buides les paraules de contingut que ens queda? Una imatge que no podem descriure?

Unes cares que clamen no se sap què amb ulls que demanden a crits allò que no està escrit?

Sòcrates deia que no es pot cercar allò que no es coneix si ni tan sols se n’ha sentit a parlar.

Que la història la fan els valents, potser si. Que l’escriuen el covards?... avui dia podríem dir fins i tot els illetrats. Que pots introduir, argumentar i concloure en 140 caràcters? No gaire més que fer la pregunta que ja en comporta 60 amb espais, resten 80 per argumentar i concloure (60 de pregunta, 67 d’argumentació i 36 de conclusió). Aquest petit exercici m’ha comportat 136 sense i 165 amb espais.

De que els sentits enganyen hi ha bibliografia de sobres. Que sense els sentits la nostra comprensió del món és minsa, també és prou documentat.

Però som el que som i disposem de les eines que disposem. Dependrà de l’ús donat que en traurem més profit o encert.

Per això us proposo fer un tast, fer poiètica de l’individu, entesa com la va definir Plató a El banquet, poiesis com «la causa que converteix qualsevol cosa que considerem del no-ser a ser». Pet tan un procés creatiu. Una forma de coneixement lúdica donat que l'expressió no exclou pas el joc. 

Aquí teniu l'accés a imatges del segle XIX i XX potser algunes us despertaran els records, altres us remenaran els sentits i d’altres us produiran de nou emocions. Així ho desitjo.

http://actualidad.rt.com/galerias/sociedad/view/122410-momentos-historicos-significativos-camara?i=182314

LA PRIMERA EN CATALÀ

Un 13 de desembre, dia de Santa Llúcia, la veu de Joan Albert Argerich inaugurava Ràdio 4: 

"Bon dia, amics, benvinguts a Ràdio 4, l'emissora de Ràdio Nacional d'Espanya a Catalunya que us parla en Català"

Nascuda al 1976, per voluntat política, en plena Transició, amb sis amenaces de tancament sofertes, la última al 2006. Els catalans que hem crescut amb la seva veu en català, sempre viva, no ens podem estar d’agrair la professionalitat i capacitat de resistència dels seus treballadors. Una lluita sostinguda i continuada majoritàriament de David contra Goliath. Sempre mancada de recursos econòmics, materials i humans, sense gaire audiència.

Ràdio-4  continua viva, mostrant-se així un cop més la importància d’esser humans amb recursos i no pas recursos humans, convençuts de qui són, on són i cap a on volen anar.

La història d’aquesta resistència és la que explica Josep Maria Adell, que va ser president del comitè d’empresa de RNE a Catalunya , mitjançant un vídeo, presentat el 12 de desembre del 2013 Col·legi de Periodistes, amb motiu del 37 aniversari i que narra les diverses mobilitzacions que han engegat els treballadors de l’emissora des de la seva fundació fins a la gran mobilització del 2006 per aconseguir que l’emissora no tanqués: RÀDIO 4, UNA VEU DE RESISTÈNCIA

Des de les veus de la Gramàtica Parda els felicitem i reconeixem la tasca assolida sumant-nos a la defensa de la seva veu, que és la nostra. I seguirem fent recerca immersos en l’ “Arqueologia dels Sentits” per no oblidar el registre patrimonial identitari que ens han dut al present, permetent albirar un futur que construirem plegats.

Fonts:

http://www.periodistes.org/ca/noticia/radio-4-historia-d-una-resistencia-661.html

http://www.rtve.es/radio/radio4/

http://youtu.be/PAwoc39SRlM

L'ARQUEOLOGIA DELS SENTITS

Tots els que em coneixen saben prou be que crec que res és el que sembla i el que ho és, no ho sembla. Que som el que pensem, que som el que somiem, en definitiva, que som el que recordem.

I és en aquesta societat cada cop més amnèsica i d'internaufrags que cal un retorn urgent a la coneguda "Gramàtica Parda", a tornar a dir les coses pel seu nom. Ras i curt. Sense complexes, tornant a omplir de continguts els mots.

Pertanyo a una generació que ens varem creure que si volíem un món millor ens l'havíem de construir: ho varem fer. 

Que per poder exercir la llibertat de pensament havíem de saber molt be el que es deia, com es deia, on es deia i a qui es deia: ho varem fer.

Varem haver d'adaptar-nos de la corrent de 125 watts amb transformador i els dos canals de TV en blanc i negre a les comunicacions inalàmbriques i a la xarxa: ho varem fer.

Fins i tot, quan esclatà aquesta beneïda/maleïda crisi ens varen dir que ens havíem de reinventar, de reconstruir quelcom del que ni havíem arribat a gaudir: ho varem fer.

Però arribats aquí, si ens mirem als ulls, els uns als altres, tot fent un cafè i parant l'orella, ens adonem de que el nostre llenguatge diari, el nostre humor, les nostres dites i referents es van esvaint en la nebulosa d'alguns que encara recorden. Cada cop som menys i no ens podem permetre el luxe de perdre en va ni una memòria més.

Varem créixer i construir aquest present durant una època on tot estava prohibit (fins i tot el prohibit prohibir), tot estava per fer, tot estava per dir, o no? com definiríem la transició en la nostra memòria? 

D'una banda el silenci i l'aïllament més profund, de l'altre el despertar dels sentits i la consciència.

I és a través d'aquests sentits que volem tornar a copsar que ens va fer ser com som. Com varem processar cadascun de nosaltres el context viscut. Recordar fets, històries i vivències compartides que esdevenen en un bagatge cultural comú.

I és per això que la nostra arqueologia dels sentits començarà amb la oïda per què quan tanco els ulls... no tan sols sento música.

Sento la ràdio, la nostra ràdio.

Vull convidar-vos a donar una passejada per la nostra memòria radiofònica col·lectiva.

La meva Gramàtica parda s'erigeix en paladí d'una èpica oblidada. D'unes veus eixordades, esmorteïdes pel pas del temps i la despietada selecció mnemotècnica de supervivència als records.

I vull començar aquest registre arqueològic de les ones amb tres peces clau de la meva experiència vital. Gràcies per la vostra atenció, per avui, "tanquem la paradeta"

'La Bisagra', el éxito del señor Casamajor y Javier Sardà

Una revista radiofónica que invitaba a la reflexión y el debate.

'La Bisagra': entrevista al Rey

El Sacapuntas

 en Radio Juventud de Barcelona, a través de su emisora en F.M RJ 2 22-11-1981

Des de aquí us convidem a participar de la recerca a les ones i a seguir-nos també a Facebook: